El repoblament

La carta de donació del 1184

La reconquesta de les Muntanyes de Prades i de la Mussara per part dels exèrcits de Ramon Berenguer IV sembla que va deixar en la toponímia aleixarenca una mena d’empremta revestida d’aires de llegenda. Ens referim concretament al coll de la Batalla, topònim que denomina un punt, aleshores estratègic, on es creuen el camí ancestral de Salou a Prades i el camí —avui carretera— que anava de la Selva del Camp a Vilaplana i on, segons la veu popular, hi podia haver hagut una gran batalla entre cristians i sarraïns. 

Com hem dit abans —i ara la documentació ens acompanya— la caiguda del castell de Siurana el 1153 suposà el final de la presència sarraïna en aquestes terres i l’inici del que els historiadors han batejat com a procés de repoblament de la Catalunya Nova. Per a l’Aleixar aquesta data és molt important perquè suposa la primera referència documentada que es coneix sobre l’existència de la vila. Ens referim a la carta de població del castell de Siurana i del seu terme, que data del 29 d’abril de 1153. Segons aquest document, l’Aleixar, juntament amb altres llocs de les rodalies com Prades, la Febró, la Mussara, l’Arbolí, Albarca, etc. formava part de l’antic terme del valiat sarraí de Siurana que, des d’aleshores, passà a dependre de la corona catalanoaragonesa a través del govern d’un senyor jurisdiccional anomenat Bertran de Castellet, el qual organitzà el procés repoblador d’aquell terri­tori entre el 1153 i el 1163. A partir d’aquesta data, però, la corona ja no intentà mantenir la unitat territorial d’aquell sector i començà a afavorir els petits infeudaments amb la idea de reactivar definitivament la seva repo­blació. 

D’aquesta època, doncs, daten la major part de les cartes de donació i de població de la zona, entre les quals es troba la de l’Aleixar, concedida el mes de juny de 1184 en aquests termes:

Carta donationis quam fecit dominus Ildefonsus rex Aragonensis, Comes Barcinonemsis, Ferdinamdo de Alexar, super tribus paritiatis terrae in eadem Alexar.

Si, com diu l’historiador Ezequiel Gort en un estudi sobre la repoblació de Reus al segle XII, una parellada de terra és l’extensió de terreny que poden llaurar en un dia una parella de bous, la carta de donació del 1184, per la qual es concedeixen tres parellades de terra a un tal Ferran de l’Aleixar, significa, a més de la primera concreció històrica de la nostra vila com a lloc habitat, tota una declaració dels principis que presidiren el procés repoblador: lliurament d’una porció de terra als pagesos interessats en establir-se al lloc a repoblar; dret a construir el propi habitatge lliure de tributs feudals i lliure aprofitament dels emprius o béns comunals com ara boscos, aigües, pastures, etc. 

Les activitats d’alguna manera industrials com el forn, la ferreria, la carnisseria i la botiga de queviures serien, amb el pas del temps, monopolis senyorials subjectes a tribut, mentre que les terres quedarien sotmeses a uns determinats censos agraris com el delme, la primícia, etc. Amb posterioritat a la carta de donació del 1184 no tornarem a tenir notícies  documentades sobre l’Aleixar fins al 1194, data en la qual la seva església surt esmentada en una butlla papal de Celestí III com a parròquia sufragània de l’Arquebisbat de Tarragona, fet que indica l’existència d’un nucli de població molt consolidat. 

I d’aquesta data ja passem directament al segle XIII, concretament a l’any 1222, quan la documentació ens parla de la Torre Regina (“Manso vocato de la Regina”), antigament una de les millors masies del terme.

Posteriorment, tenim notícies del 1276 i de com a l’Aleixar es pagava el delme a l’arquebisbe de Tarragona: “percipit dominus Archiepiscopus medie­ta­tem decime omnim rerum et molendinorum”; del 1279 sobre el rector de la parròquia (“rectore de Alexar”); del 1280 sobre l’església (“ecclesia de Çalexar”), i del 1297 un pergamí parla de la venda d’un tros de terra document que, a més de ser el més antic que es conserva a l’Arxiu Municipal de l’Aleixar (en endavant AHMA), és una font primerenca de la toponímia local.

Així doncs, ens podem fer la idea que ens trobem davant d’una vila en procés de formació que no arribà a la seva estructuració definitiva fins ben entrat el segle XIV. Una vila que aleshores no passava en cap cas dels cent habitants, governada per una petita assemblea de veïns presidida per un batlle i on més del 90% de la població activa es dedicava a l’agricultura.

D’aquesta època sembla que datarien les nou esteles funeràries que figuren encastades a les parets sud i oest de l’actual església de Sant Martí de l’Aleixar. Aquestes esteles, discoïdals, mancades de peu, procedirien de l’antic fossar de la vila i haurien estat reaprofitades en temps precedents com a elements decoratius. La seva funció original era assenyalar els enterraments medievals i delimitar les sagreres (terrenys sagrats, posats sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades). De les nou en total, sis mostren algun tipus de detall que fa pensar —diuen els estudiosos— en una datació anterior al segle XIII.