El nom

Són diverses les hipòtesis sobre l’origen del topònim l’Aleixar. Manent, en la Toponímia (1962), escriu: “No hi ha gaires dubtes sobre l’origen àrab d’aquest nom”. Segons Asín Palacios (1944) ve de ‘al-aisar’ que vol dir ‘el fertilíssim’. No obstant això, Alcover-Moll en el seu monumental Diccionari Català Valencià Balear escriuen: “Probablement del nom propi llatí ‘Alexianu’; la –r final podria ésser una grafia errònia.”
Però les variants del topònim documentades en els textos medievals i moderns que l’autor cita a continuació, segons l’arabista Pere Balañà i Abadia (1984), invaliden la hipòtesi del DCVB i afegeix: “Per això la darrera edició d’aquesta obra rectifica i diu: ‘L’Aleixar: vila situada en el Baix Camp de Tarr. Etim.: d’origen aràbic. És incert si ve de l’àrab ‘al-disar’, ‘la casa de camp’, ‘la devesa’ […] o de l’àrab ‘al-aisar’, ‘el fertilíssim’. És a dir, ara ja s’assegura l’etimologia aràbiga del topònim però es dubta entre dues possibilitats.”
Però Balañà (1984) considera que l’accepció proposada és massa genèrica per designar un indret precís que ja ha estat documentat en dues donacions d’Alforja (1158 i 1173), i per això mateix la desestima i prossegueix la recerca d’un ètim àrab i d’altres valors semàntics. I és el mateix Oliver qui donà l’ètim que porta Balaña a comprovar que l’arrel aràbiga “gsr” ha originat dos mots que, fonèticament, poden haver evolucionat fins a donar el català actual [  l  i  á]: el nom singular “al-gisar” i el nom plural “al-agsar” (singular “al-gasr”), documentat a la península Ibèrica ja durant el segle XII. Atenent després el significat dels dos noms i un diccionari àrab-llatí / llatí-àrab compilat en terres catalanes a mitjan segle XIII, Balaña escriu: “Ens indueix a pensar que ‘gisar’ i ‘dawwar’ devien ser mots pràcticament sinònims en l’àrab parlat a la Catalunya sarraïna de l’alta edat mitjana; per això pensem que el significat més probable de l’Aleixar ha d’ésser molt similar al d’‘aduar’”, paraula catalana derivada de l’àrab “al-dawwar”, amb el matís de “poblat de bordes”, que al seu torn Balañà precisa quan diferencia, amb una nota a peu de pàgina, “dsar” —sinònim de “gisar”— com a “poblado de chozas”, d’“aduar”, “que lo es de tiendas”. I acaba: el Diccionari de la llengua catalana (Fundació Enciclopèdia Catalana, 1982) defineix “aduar” com “el conjunt de tendes disposades en foma de cercle, propi dels pastors del nord d’Àfrica, al centre del qual hom allotja els ramats”. 
L’arqueòleg Jaume Massó valora (1984) una altra possibilitat. Accepta que “Aleixar” derivi de la forma aràbiga clàssica “al-gisar”, la qual —diu— podem trobar en documents mossàrabs grafiada indistintament “al-aysar” i “al-asar” o “al-isar”. I apunta després que una de les accepcions d’“al-gisar” és “casa de camp, masoveria”, en definitiva, vil·la.
I adduint a la importància d’alguns topònims per a l’arqueologia, escriu: “Els repobladors cristians del segle XII, en ocupar i distribuir-se les terres que fins aleshores havien estat sota el domini (potser més teòric que real) dels sarraïns, es veieren en la necessitat de donar nous noms a cadascun dels indrets que els pertocava. Si disposaven d’un topònim d’origen romà l’aprofitaven però si no era així, agafaven el nom de lloc aràbic o en creaven un de nou guiats per les característiques geofísiques del lloc, […] fent servir topònims generals o adients, indicatius que allí hi havia existit un nucli habitat.”
I es pregunta: “Per això, per què no suposar que els àrabs més pròxims en el temps als romans, donessin noms d’aquest tipus a les malmeses runes d’un establiment camperol antic, d’una vil·la romana?” I conclou: “Quin topònim més suggeridor que aquest ‘al-gisar’ esdevingut en mossàrab ‘al-aysar’ o ‘al-isar’? Tindríem doncs que ‘al-gisar’ equivaldria al català ‘el vilar’ i, en el cas específic de l’Aleixar, vindria a designar un indret que, per una sèrie de testimonis arqueològics, feia pensar a un àrab en una casa de camp (en una vil·la, en definitiva) en ruïna. I els cristians repobladors, desconeixedors (o no) del significat del mot, no van fer altra cosa que adaptar a la seva llengua, el català del segle XII, aquest ‘Aleixar’.”

L’escut

Referim primer aquells escuts que, gravats a la pedra, avui encara es conserven. El més antic és el de la font Vella, l’antiga font de la vila, enclotada just en sortir del poble pel camí dels Masos, en haver passat la riera a mà dreta. Hi ha esculpit l’any 1702 i l’escut “un mig vol abaixat” emmarcat i enmig dels dígits.
Un altre el trobem a la façana de l’església aquí el mig vol, també abaixat, és triplement emmarcat passant de líníes sinuoses, sempre en simetria, al rectangle perfecte, tot sobre una peanya. Hi figura anotat: any 1725.
De temps moderns i ja en democràcia, tenim l’escut de la façana de la Casa de la Vila, rehabilitada el 1977. És obra de l’escultor, i en aquells temps rector de la parròquia de la vila, mossèn Joan Curieses Garcia, que esculpí el mig vol abaixat amb una “x” a l’esquerra i una “a” a la dreta, sobre un fons de quatre barres, tot emmarcat i amb quatre avellanes als angles del marc.
Sobre fusta el trobem, coronat, en el cim del retaule major de l’església: de gules, un mig vol abaixat d’or amb una “x” a l’esquerra i una “a” a la dreta, també d’or. Deu ser del 1857, any en què es daurà el retaule.
Finalment, i ja com a descripció de l’escut oficial de la vila, transcrivim la que figura en el DOG del 29 de juliol de 1988, la qual, informada favorablement per l’Institut d’Estudis Catalans i aprovada per l’Ajuntament de la vila, diu: “Escut caironat: de gules, un mig vol abaixat d’or. Per timbre, una corona mural de vila.”