Isidre Pàmies i Borràs, Cercós
Va néixer el 16 de desembre de 1843, possiblement a la casa pairal dels Cercós, al capdavall del carrer Mitjà, avui Cal Nap, edifici que encara demostra haver estat una casa senyorial. El mas de Cercós, de la mateixa nissaga, ha estat un dels més importants del terme aleixarenc.  L’arrelament tradicionalista de la família Pàmies era antic i fort. A la guerra dels Malcontents (1827), hi prengué part Francisco Pàmies, el seu avi, al costat dels ultrareialistes, i a la primera guerra carlina (1833-1839), apareix documentat Isidre Pàmies, possiblement germà de l’avi que va ser capità caixer del 13è batalló de la 5a brigada de la 3a divisió del Camp de Tarragona. Així, doncs, Cercós, mogut per la influència familiar i motivat per la seva relació amb el capitost carlí Barenys, de Maspujols, es convertí ben aviat en una figura rellevant a les nostres comarques durant la segona guerra carlina. Un historiador carlí en diu: “carlista acérrimo como todos sus antepasados […] De arrogante figura, afable y fino de trato y, más que valiente, temerario en el campo de batalla, era el ídolo de sus voluntarios que le querían com a un padre.” I informa també que va estudiar als escolapis i que completà la carrera mercantil a Tarragona i després es domicilià a Reus, on es dedicà al comerç fins al moment de “lanzarse al campo”. Abans, però, va intervenir en activitats conspiratòries com a individu de la Junta Carlista de Armamento y Defensa a la província i va estar empresonat. En començar la guerra, era oficial d’infanteria i organitzà el 4t batalló de la di­visió carlista de la província. Mèrits de guerra el portaren de capità a co­ronel i rebé condecoracions. 

Manent, que l’ha biografiat i al qual seguim en aquesta ressenya, en parla com a figura esmunyedissa i mig llegendària. Invencible estrateg, a les muntanyes era una mena de “rei de les sorpreses”. De fet, la seva activitat era frenètica, com prova el reguitzell d’accions tant en petit grup com de comandament, totes de l’any 1873: el 15 de maig, junt amb Cucala i el capellà de Flix ocupa Vilaplana; el 22 de juny, enfrontaments a Margalef amb pèrdua de 50 homes; el 26, atac per sorpresa a Tivissa; el 2, 3 i 10 de juliol ataca la Selva del Camp; el 18 de juliol és a la Conca de Barberà, on segresta dos hisendats i en demana rescat; el 20, amb 400 homes enderroca el fortí de la Selva; el 23 ataca una diligència que feia de correu, prop de les Borges del Camp, i agafa ostatges; el 26 de juliol entra a Riudoms o a Ti­-vissa (fonts diferents donen notícies també diferents, però sempre d’activitat); el 5 d’agost, a Garcia; el 14 a Castellvell per la contribució; el 15 dorm a Maspujols; el 16 va a cobrar l’impost revolucionari a Montbrió i a Vinyols; el 23 actua a la Masó; el 27, amb uns 300 homes, entra a Prades; el 29, a la Selva; el 2 de setembre a Vilallonga, mentre que del 4 de setembre data la gesta gairebé llegendària de l’Albiol, per la qual els liberals, que volien posar un parany a Cercós i portar a Reus o Tarragona el seu cap, acaben     —seguim l’historiador Pirala— malament: “Lo que debió haber sido un triumfo para los liberales, fue un desastre, por la falta de sigilo y la indolencia en cumplir lo acordado.” El 17 d’agost marxen cap a l’ermita del Roser, vora de Reus, però la ciutat surt al carrer i els carlins fugen. Durant l’estiu entra a Santa Coloma de Queralt, mentre que el setembre un rumor el situa visitant Don Alfons, germà del pretendent i cap de les forces sublevades a Catalunya; el 24 és a Mont-ral i aquest mateix mes hi ha un intent, induït per personatges polítics, d’assassinar-lo. El 2 d’octubre entra a Valls dirigint, juntament amb quatre eminents caps més, 3.000 —o 5.000— carlins, però aviat són desallotjats; el 18 comencen els fets que portaren a la victòria carlina de Prades, però també pèrdues i on sembla que Cercós resulta ferit i acaba morint. 

Comença llavors la llegenda sobre la seva mort: uns la situen a Prades i d’altres a l’Aleixar, on li haurien preparat un taüt molt luxós i haurien celebrat unes solemnes exèquies. La memòria oral, però, no dubta gaire a l’hora d’indicar-ho: tres dies després, entre el 22 i el 23 d’octubre de 1873, al mas del Joan Pau, a la Mussara, que té a prop, tocant al cingle, la cova anomenada Hospital dels Carlistes. L’oralitat afegeix encara afegeix que va ser assistit espiritualment pel rector de la Mussara; que el metge de Vilaplana, el doctor Rafael Llaberia, simpatitzant carlista, pujava cada dia, i que Cercós va ser enterrat a la Mussara. Isidre Pàmies i Borràs, Cercós, va morir essent coronel. A títol pòstum, el pretendent Carles VII, que coneixia el valor del seu fidel oficial, el nomenà general.