Marià Manent i Cisa

maria_manent0Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988) 
 
Escriptor. La seva família -paterna i materna- prové de Premià de Dalt (Maresme); el seu pare dirigí una explotació de boscs al Gran Chaco.  Estudià comerç i idiomes. Treballà a l’Editorial Políglota quan hi intervenia Josep Carner, de qui fou amic des de molt jove. Des dels anys quaranta és director literari de l’editorial Joventut, de Barcelona. Col·laborà a diverses publicacions -“La Publicitat”, “La Veu de Catalunya”, “La Revista”, etc- i intervingué en la major part de les activitats poètiques catalanes, com la creació dels Amics de la Poesia (1921) -amb Carner, Bofill i Ferro, Carles Soldevila, Ramon Sunyer i altres-, la fundació i direcció de la “Revista de Poesia” (1925) i la redacció de  “Quaderns de Poesia” (1934).  El 1934, juntament amb Millàs-Raurell, representà el Pen Club català al congrés d’Edimburg. Viatjà sovint per Europa, i ha fet llargues estades a Suïssa. 

 

La seva obra és, primordialment, poètica, com a creador, com a traductor i com a crític de poesia.  Els dos primers llibres, La branca (1918) i La collita en la boira (1920), són influïts per l’estètica del noucentisme i per l’obra de Josep Carner. Amb L’aire daurat (1928) inicià l’experiència de les interpretacions de la poesia xinesa. El 1931 publicà L’ombra i altres poemes, que, juntament amb La ciutat del temps (1961), són els seus llibres més personals, d’una lírica continguda, que tendeix al simbolisme i a la poesia pura. El 1967 publicà Com un núvol lleuger, que porta com a subtítol Més interpretacions de lírica xinesa, pel qual hom li atorgà la Lletra d’Or.  Mentrestant, havia recollit els seus quatre primers llibres en el volum Obra poètica (1956); el 1986 aplegà tota l’obra poètica a Poesia Completa (1916-1986), que inclou els poemes de Cant amagadís (1986) i exclou les versions de poesia xinesa.

 

maria_manent1Ha conreat la crítica de poesia, i ha aplegat els seus treballs en els llibres Notes sobre literatura estrangera (1934), Poesia, llenguatge, forma (1973) i Rellegint (1987), i als reculls en castellà Cómo nace el poema (1962) i Palabra y poesía (1971).  
 
Ha traduït al català diversos poetes anglesos: Sonets i odes de John Keats (1919), Poemes de Rupert Brooks (1931), Versions de l’anglès (1938), Poesia anglesa i nord-americana (1955), Poemes de Dylan Thomas (1974) Llibres profètics de William Blake (1976), Vol de nit de Randall Jarrell (1978),  Poemes d’Emily Dickinson (1979) i Poemes d’Archibald MacLeish (1981). En aquestes darreres obres hom pot percebre de quina manera s’ha ampliat i diversificat el seu camp semàntic a partir del pòsit noucentista incial. També ha publicat traduccions, en prosa, de Kipling, Chesterton, Pater, Andersen, etc.  Són notables les seves versions de poesia xinesa al castellà, recollides a El color de la vida (1942), així com les traduccions castellanes de poetes anglosaxons: La poesía inglesa (tres volums, 1945, 1947 i 1948), La poesía irlandesa (1952) i Poemas d’Emily Dickinson (1957). 

 

maria_manent

També ha publicat uns comentaris sobre art, aplegats en el volum Notícies d’Art (1981), i una edició de bibliòfil de 20 poemes xinesos (1981) i Llibres d’ara i d’antany (1982).

Finalment, cal destacar-ne els llibres de memòries -que formen part d’un vast dietari, en la seva major part inèdit-, d’una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista en la formació de l’àmbit narratiu: Montseny.  Zodíac d’un paisatge (1948),  A flor d’oblit (1968), El vel de Maia, premi Josep Pla 1974 (1975) i L’aroma d’arç (1982) . La seva obra s’ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del segle XX, servida amb un  llenguatge ple de matisos, d’una extrema puresa i d’una volguda contenció. El 1985 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
 
FONT: Gran Enciclopèdia Catalana (Josep M. Castellet i Àlex Susanna) 

 

 

loguito

Per a més informació: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana 

 

Menú principal