El personatge: Josep Guardiola i Grau

Fill de Don Ramon Guardiola i Veciana, “tinent de voluntaris Realistes d’aquesta vila”, i de Donya Josepa Grau Gebellí, de Valls, pertany al llinatge més important de la història aleixarenca, Cal Fernando. El fet de ser cabaler, de tendència republicana i progressista, molt diferent, doncs, del fanatisme carlí familiar, admirador del general Prim i catalanista a la seva manera, el va portar, als setze anys, a acceptar la proposta d’anar-se’n a l’aventura que li féu l’exfrare Anton Artells i Vallverdú; primer anà a Anglaterra i després a Amèrica, a San Francisco, on va fer fortuna i va poder comprar dues cases. Al cap d’uns anys, s’establí a Guatemala, on comprà l’ingenio o finca Chocolá, que produïa canya de sucre i cafè –calien almenys dos dies a cavall per resseguir-ne el perímetre. Segons Ferran Guardiola, a qui esmenta Albert Manent, l’adquisició va ser possible perquè don Josep havia inventat una màquina per a l’elaboració de sucre, que va patentar. Abans de fer seixanta anys va decidir deixar Amèrica i s’instal·là a París, on feia una vida pomposa i senyorial. Tenia rendes al Brasil i havia estat accionista fundador en la construcció del canal de Panamà. Mentrestant, feia estades a la casa pairal i, per Nadal, pagava una bona pensió als seus germans.
Josep Guardiola era un homenàs: ben plantat, corpulent, duia un bigoti generós i tenia un caient d’aristòcrata rus, amb un caire entre distant i tibat. Vestia roba anglesa i es banyava cada dia. Parlava, a més de català i castellà, francès, anglès i alemany, i a la seva biblioteca hi havia rares edicions de Gracián i de Safo. Hi havia alguna possibilitat que fos maçó.
A través de la seva filla natural reconeguda, Lalo, mulata, s’enamorà d’una reusenca, de 22 anys, Rosario Segimon i Artells (1870-1964). Quan es casà, Don Josep tenia seixanta anys i encara feia molt de goig; Rosario era d’una gran bellesa, blanca de pell, i semblava una figureta senyorial de porcellana. El matrimoni se celebrà el 1891, a les sis del matí a la capella de l’Hospital de Reus. S’establiren a París; tenien ajuda de cambra, cambrera, cuinera, cotxer, rentadora, planxadora i pentinadora. Disposava també de pis a Barcelona i casa d’estiueig a Blanes i comptaven amb dos cotxers i cotxe de cavalls. Van fer viatges de plaer a Egipte i als Estats Units. Es conta que va tornar d’Amèrica amb vint milions i que havia comentat: “Un millón se maneja bien”. Per raons socials, parlaven en castellà.
Com tants “americanos” Josep Guardiola va ser més que esplèndid amb la seva vila natal i hi va fer construir un hospital-asil que s’inaugurà el 1892 i el cementiri municipal on hi féu construir un panteó on és enterrat, juntament amb la seva esposa.
Els aleixarencs, en agraïment, donaren el seu nom a un dels carrers més llargs del nucli urbà, el nomenaren fill meritíssim de la vila (1897) i, quan l’hospital-asil passà a ser seu d’entitats, s’acordà donar-li el nom de Casal Josep Guardiola.
Don Josep era una persona culta i el 1893 va publicar –feia només vint anys de la invenció de l’esperanto –la Kosmal Idioma Gramátika Uti Nove Prata Da José Guardiola (o “Idioma Universal. Gramática de una nueva lengua llamada Orba, por J.G.), editada a París l’any 1893 per la Librería Española de Garnier Hermanos. “No pretén” –diu en el pròleg el seu autor –“ni substituir ni suprimir cap altre idioma sinó que ve donada per la necessitat que tenen els que viatgen per diversos països i no han tingut ocasió o temps d’aprendre els seus variats i difícils idiomes ... Hi ha doncs una necessitat evident d’un idioma universal.................
El matrimoni Guardiola-Segimon durà deu anys; Don Josep va morir d’una embòlia el 1901. Rosario va conservar sempre un record inesborrable del seu marit, del qual va heretar més de quinze milions de pessetes. El 1905 es va tornar a casar, cedint a insistències romàntiques, amb Pere Milà i Camps, de la burgesia barcelonina, que va ser un excel·lent administrador dels diners de la seva dona que venien, naturalment, de Josep Guardiola, a qui ell anomenava amb veu greu “el meu antecessor”. Entre la societat barcelonina de l’època es va fer famós l’acudit que deia que no se sabia si Perico –així s’hi referien –s’havia casat “amb la viuda Guardiola” o “amb la guardiola de la viuda”. Fos com fos, el cas és que van encarregar la Pedrera a Gaudí i el matrimoni s’hi va establir al principal, on hi havia 21 cambres i on fins i tot els bancs de fusta dels corredors eren dissenyats per Gaudí.  També féu construir la plaça de toros Monumental, a Barcelona. Li plaïa organitzar festes i rebre convidats

[1] ANGLÈS SORONELLAS, Fina; VENTÓS RODRÍGUEZ, Joan-Miquel. L’Aleixar. Cossetània edicions. Col·lecció La Creu de Terme, 25. Valls, juny de 2004.